CARLOTA GURT
CAVALCAREM TOTA LA NIT
Premi Mercè Rodoreda 2019
Per a mi és molt difícil opinar sobre un llibre de contes, perquè cadascun té una identitat específica que pot no tenir res a veure amb el següent. També hi ha llibres de contes en els que hi ha un fil conductor que es deixen opinar en conjunt, com si cada conte fons una cèl·lula que viu en relació a la globalitat del llibre. Però són estranys (en el sentit d’inhusuals). El normal és que siguin com aquests de Carlota Gurt on cada conte és un univers aïllat, un principi i final per si mateix. I això, a mi, em dificulta la valoració.
Podria començar dient que són tretze contes (sí tretze, perquè el d’Octavio Paz suposo que no compta, com tampoc compta l’epíleg ni els agraïments). Que tots ells són intimistes on, en general preval més el sentiment, l’opinió del personatge que no pas els fets en els que viu. Que tots ells deuen ser molt bons, però pel meu gust, el que més m’ha agradat és el de les balances (Un món sense balances), he trobat genial el diàleg que provoca quan la clienta li demana faves per a dos. Jo ho he escoltat moltes vegades anant a compra “posa’m llenties per a dos”, i la venedora també deu pensar que ella no és pas dietista, ni sap si faran plat únic, ni sap la gana que té el seu marit, en fi que, que el “dos” no és una mesura i que a les botigues venen a pes.
Els contes són un estil de literatura específics i difícils, amb una valoració especial on es mesura també la capacitat d’escurçar les paraules de cada frase per expressar la major quantitat de sentiments amb la menor quantitat de paraules. Els jurats de contes, penso, han de ser especials, amb una qualitat per a saber interpretar missatges ocults, intencions sublims, finals sorprenents (o estrambòtics). En fi, que jo no serviria per això, perquè jo sóc d’un altre nivell, més planer, menys rebuscat. D’aquells en els que si agafes el tren a la Colònia Güell en direcció avall, al final arribaràs a Barcelona i no a l’estació de Berlin Hauptbahnhof, per exemple. I és que a la meva escola de primària em van ensenyar contes, de la Bella Dorment, dels Tres Porquets, o del Patufet. I aquí ens vam quedar. Després, sense cap adaptació he saltat a l’Alta Literatura on em trobo amb un túnel que es va fent estret i, la veritat, no sé on sóc. Em passa com a la pintura moderna, que he renunciat a qualsevol interpretació i prefereixo la vida plàcida dels ignorants.
Dit això com a justificació meva, us he de dir que Carlota Gurt i Daví és una escriptora de categoria i els contes d’aquest llibre són canyella de la fina. Llegeixes i ho notes que camina per camins més elevats. Veus que tracta els sentiments de desig, de frustració, les relacions de gènere i de parella amb una prosa entenedora. I això és molt difícil. A internet diu que va néixer a Barcelona l’any 1976, que és una traductora i escriptora catalana. És llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat de Vic, en Humanitats, Empresarials i Estudis de l’Àsia Oriental per la UOC i en Comunicació Audiovisual per la UAB. Té un MBA especialitzat en mitjans de comunicació (URL). Ha cursat, també, l’itinerari de narrativa de l’Ateneu Barcelonès. Entre 1998 i 2010, va treballar en l’àmbit de les arts escèniques, com a cap de producció i ajudant de direcció de La Fura dels Baus, i com a cap de producció al Temporada Alta. El 2019 va guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb el recull Cavalcarem tota la nit. I davant d’aquest currículum, el més sorprenent és que no n’hagi escrit més llibres. De totes maneres crec que no hem de patir gaire i que aviat en veurem algun altre que també serà meravellós.
Ara us faig una petita sinopsi de cada conte, perquè no us sé fer cap comentari en global.
Les comportes.- Ve una nova veïna a viure al pis del costat. Es queden encallats dins l’ascensor i parlant, acaba oferint-se de professor de català. Ella és alemanya, enginyera, construeix embassaments. Ell dubta de si donar un primer pas, però ella està casada però del marit en parla poc. Als 45 l’amor ja no és com als vint, diu ella. Ell vol i dol. “Si hagués”
La volta que els cobria.- Troben un túnel que no havia existit mai. Hi entren i el camí és molt llarg. Però experimenten sensacions. “Hi hauríem d’haver entrat abans”. Es treuen la roba, es fan petons. El túnel es fa petit, estret, estan cansats. Sembla que res hagi canviat, però sí que ha canviat.
Cyrano.- Ell va tenir un accident que li va prendre mig nas. Ara no vol sortir de casa perquè tothom se’l mira. Fins que troba una noia molt bonica amb la cara desfigurada per una cremada. Són l’un per l’altre. Ella li envia un avió de paper amb un nom i un número.
L’estiu etern.- Ella vol passar tot un mes sense sortir de casa, una casa amb jardí i una piscina de plàstic. Però ve un veí que cada dia la va a veure. Però ella no vol sexe, o potser vol un sexe abstracte, la vol colonitzar, tan sols un pensament al replec del seu cervell.
Bèsties carnívores.- Eren cinc que planegen una barbacoa; cal convidar noies… o potser una de sola, per a tots cinc. És clar que la cosa canvia quan es veu de l’altre costat, quan cinc noies conviden a un o uns nois per fer-ne el que vulguin. Llavors tot són llàgrimes i lamentacions.
La terra no em gronxa.- A ella li agrada nadar, és el que més li agrada. Anar d’una vora a l’altra del llac Constança no és només un repte, és una necessitat. No comptava amb els corrents insalvables, ni en el neguit del seu company. Hi ha delers que són superiors a qualsevol altra cosa. Inclús al de l’amor.
El dia de l’alliberament.- La senyora P. s’ha comprat una màquina d’esborrar. Comença pel dit petit del peu. Que bonic, que dolç, que feliç que és la senyora P. El seu fill només arriba a temps de guardar un sol record d’ella.
Un món sense balances.- Ella sempre pesa el mateix. Ella sap el que pesa qualsevol cosa que comprin les clientes, sense necessitat de posar-ho a les balances, però ho ha de fer perquè les clientes no se’n malfiïn. Però hi ha coses que no es poden pesar, com ara quan una clienta creguda i rica li demana faves per a dos: ella no ven endevinalles, ella ven a pes; què sap ella del que menja cadascú, que sap si a dins de les faves hi acompanyarà un bistec de mig quilo, que sap si les vol pelades o sense pelar. Hi ha coses que no es poden vendre a pes, com ara quan compres un cotxe, o un viatge.
A Totes.- La nena demà farà nou anys. Avui la ve a buscar el tiet i aniran a menjar una crep i després al cinema. El tiet va al lavabo i li deixa el mòbil perquè jugui. Però la nena xafardeja i veu una cosa que no hauria d’haver vist. Al fons del pensament li quedarà la idea que quan sigui gran potser també serà rossa com aquella que ha vist.
Un forat ben fondo.- Fa dues setmanes que l’Anna Maria, la seva dona, s’ha mort i ja té pressa per esporgar la figuera. Es veu que la seva dona no ho volia perquè diu que si s’esporguen no fruiten, i ell en té moltes ganes d’esporgar-la, ves a saber per què. Tot i que té vuitanta-dos anys encara s’espavila per fer anar la serra i per enfilar-se a l’escala. Al final s’ha passat de rosca, se li ha anat la mà i ara tindrà feina a amagar tant de brancam. Caldrà fer un forat ben fondo.
Com si fossis immortal.- Ella només frisa per una cosa, baixar a gran velocitat pel pendent de la Rocosa al damunt de la plataforma amb rodes, però, això sí, hauria de controlar ella el fre. Ell li proposa de dur-lo ell el fre però ella podrà anar al davant, com aquell parell que anaven al Titànic. Et sents com si fossis immortal.
Segons fets a la nostra mida.- Aquest vespre hi ha el sopar amb els pares, els sogres vaja, i la Mariona li ha demanat que li porti la capsa aquella de l’altell. Però és que pesa tant. Cal arribar d’hora, sort que té un rellotge especial, de l’avi, un Tissot dels anys cinquanta, amb corretja vermella de pell i muntura daurada. “Antimagnetique”, que es veu que així són més precisos.
Epíleg abstracte: llegiu-lo amb l’ànima esbatanada.- Són línees en castellà que va escriure Octavio Paz. Vaja, una manera de dir-nos que l’autora, Carla , també llegeix Octavio Paz. Potser no calia.
Primer va ser el cavall, després va venir l’escafandre.- Tenia un cavall a l’illa que es deia Fulgor i no feia res més que muntar-lo. Però quan es va morir es va posar l’escafandre i tothom se’n reia. Aquest deu ser el millor conte de tots, però a mi no m’ha agradat gens. Massa somnis, massa alemany. Ei, de’n Rainer Maria Rilke.
Aleix Font, 21 d’octubre de 2022.
